Malgrat que l'origen del delta s'ha de situar en la època remota en que l'Ebre s'obrí pas vers la Mediterrània des de l’àrea lacustre corresponent a l'actual Depressió Ibèrica, el veritable desenvolupament del delta actual no s’inicià fins a la fi de la darrera glaciació i el consegüent ascens eustatic del nivell del mar.

Aquest ascens passà per etapes de relativa estabilització, en cada una de les quals es formà una plana deltaica més o menys extensa, posteriorment submergida per la transgressió marina, la qual servia després de base d'assentament de la següent.

El segle XII les dades d'un geògraf àrab ens permeten de saber que els terrenys deltaics ja penetraven alguns quilometres mar endins, El segle XV el riu tenia diverses desembocadures, amb les goles Nord, de Llevant i de Migjorn. Aquesta darrera se situava al port Fangós, l'actual Platjola, i fou la que origina, fins al segle XVI, la punta de la Banya. El Fangar, que constitueix el lobul deltaic septentrional, té una formació més moderna, que va des dels segles XVII al XIX.

El 1937, durant unes fortes riuades, l'Ebre s'obrí un nou pas cap al nord i començà a abandonar la desembocadura original. A partir del 1946 s'ha anat erosionant l'extrem oriental i reomplint la zona occidental contigua a l'actual desembocadura. Actualment, el delta continua amb l'equilibri dinàmic per part de les forces constructives i la força erosionadora i distributiva de la Mediterrània.

Els sols del delta no són uniformes. Hi ha una zona de sols sorrencs que s'estenen per la costa i per la ribera del riu. Però el sol més característic és el llimós, format pels materials suspesos a l'aigua del riu (aquests llims, fins al 1940, representaven mes de 20 milions de tones anuals, però actualment en l'aigua estancada als embassaments es dipositen aquests materials i l'aportació de llims ha baixat per sota dels tres milions de tones). D'altra banda, la ràpida formació del delta va originar extenses llacunes amb un desguàs insuficient i el seu recobriment no fou causat pels llims sinó per l'amuntegament de restes orgàniques que féu desaparèixer antigues llacunes i aiguamolls i dona lloc a l'aparició d'extenses zones de terrenys torbosos.

Des del punt de vista climàtic, en ser el delta una llengua de terra envoltada per la mar, l’oscil·lació tèrmica és baixa i la humitat, elevada. Les fortes ventades que originen les depressions atlàntiques a través de la vall de l'Ebre són especialment presents de novembre a abril; són de direcció NW, ratxades, temperades i poc humides, i s'anomenen al delta vent de dalt. La resta de l'any són característics els vents dits marinades, produïts pel major caldejament de la terra respecte de la mar. I el vent humit i responsable de bona part de les pluges del delta és el llevant.

Les precipitacions són molt variables segons el anys, La mitjana dels anys 1880-1979 és de 536 mm, repartits molt irregularment; generalment hi ha dues èpoques, setembre-novembre i abril-juny, amb fortes pluges, i la resta de marcada secor.

Quant a les temperatures, la mitjana enregistrada a l'Aldea és de 18'C, amb un mínim de gener de 10, 2'C i un màxim d'agost de 26,8'C. Les gelades són poc freqüents.

Evolucio de la formació del Delta en els ultims 1.500 anys
Autor: Antoni Canicio (Geoleg)

Vista aèria del delta de l'Ebre

Duna amb Vegetació



Ullal (petit llac d'aigua dolça)

[Presentacio] [Comunicacions] [Medi Fisic] [Vegetacio] [Fauna]
[Medi Huma] [Normes i Consells] [Serveis]
[Pàgina Principal]